Colla de Campaners d' Ontinyent

VERSIÓN VALENCIANO Y CASTELLANO

La Història del Campanar de la Vila d'Ontinyent

L'actual Torre de Campanes de l'Església de l'Assumpció de Santa Maria, coneguda a Ontinyent com a "Campanar de la Vila" és la tercera de les torres que aquest temple ha tingut. Del primer d'ells, derruït cap el 1535, poques restes ens queden: un discutit basament de planta octogonal existent vora la que fou "Porta de les Dones" a la Plaça de la Vila.

El segon campanar, d'escàs valor artístic, estava situat vora l'absis, a la part dreta de l'Altar Major, sobre la costera del Regall. El 1659 s'estudià la possibilitat d'enderrocar-lo, per la seua poca qualitat i el perill que comportava, cosa que no es faria fins 30 anys després per motius econòmics. El 1683, en el moment en què es procedia al despenjament de les campanes, caigué tota l'estructura que restava junt el sostre gòtic de l'Altar, que calgué reconstruir ràpidament.

Una comissió d'entesos, composada per Josep Albi i Vicent Belda, ambdós veïns de Xàtiva, i Joseph Pastor i Miquel Lluch, ciutadans d'Ontinyent, aconsellà el 24 d'agost del 1659 la construcció d'un nou campanar en el lloc ara ocupat per la Capella de Sant Dimes, a vora el Cantalar de la Bola (les antigues muralles), i a sobre el carrer de la Magdalena (barranc del Regall).

El 14 de març del 1689 començaren les obres preliminars, que prompte serien dirigides pel pedrapiquer de València Gaspar Díez, junt a l'ontinyentí Josep Pasqual. Una vegada acabada la base es va fer, com a mesura de seguretat, un reforçament dels peus amb un gran contrafort (l'actual "Soca del Campanar") que costà 256 lliures i 4 sous. Poc a poc es bastí la que fou coneguda com a "Torre de Lluch", ja que fou el paleta Albert Lluch qui procurà que les obres avançaren. En un principi tothom participà en la construcció. Els veïns però es cansaren prompte, mentre anaven escapolint-se els diners i no arribaven els materials. La solució presa fou ben curiosa: es dividí el poble en sectors que rivalitzarien entre ells per tal de veure qui de tots prestava un major ajut, al mateix temps que s'imposava un impost o sisa de dos diners sobre la venda de la carn, que aprofità també per la construcció de la Reial i Pontifícia Capella de la Puríssima. El 19 de novembre del 1695 es voltejaren les campanes per primera vegada, havien costat mil lliures.

En el transcurs de la Guerra de Successió, el Campanar fou mig oblidat. El 1705 s'havia acabat ja la terrassa de la Sala de Campanes. Per tal de rematar l'obra, i per motius tant estètics com de seguretat, els Elets varen considerar la construcció de quatre pilars per sostenir la Campana del Rellotge, i un últim cos en forma de "mitja taronja" cobert amb una teulada de ceràmica vidrada, tal i com pot trobar-se en la major part dels campanars valencians de l'època (com el de Sant Miquel d'Ontinyent, una vertadera joia oblidada).

La Guerra arruïnà la Vila Reial, i fins el 1744 no es pogué reprendre la tasca, quan el Capítol demanà a l'arquitecte carmelità fra L. Alberto Pina un remat basat en la idea anterior, obra que es subhastà el 24 de gener del 1745, en mig d'una viva polèmica sobre com calia que fora el remat: arrodonit o quadrat.

La nova obra es faria en un any i fou duta a terme pel veí d'Aielo de Malferit Vicent Insa, i costaria 558 lliures i 10 sous, tot fet amb rajola vista a imitació de la pedra i amb baranes i motllures de pedra de la cantera de Missalgar. El 18 de setembre del 1747 s'instà al ràpid acabament de les obres, i pocs dies després el veí Perico Solves posava, amb gran risc, al damunt de la torre, una creu i un penell de ferro fos pagats per l'Ajuntament.

Els terratrèmols del març del 1748 feren que el Campanar s'obrira pels quatre costats. La reparació fou insuficient. S'endreçaren de manera provisional els badats dels arcs, però les queixes dels veïns per la perillosa situació de les balustrades i el cos superior són constants. Un llamp destrossà aquest cos el 26 de maig del 1859, i les runes no s'enderrocaren per falta de diners fins que una ordre del Governador Civil obligà, el 28 d'abril del 1865, a la demolició.

El 1880, l'alcalde Francisco Osca s'entrevistà a Madrid amb el diputat ontinyentí Lluís Maians Enríquez de Navarra, qui proposà una subscripció popular millor que no una demanda de subvencions al massa sol·licitat rei Alfons XII. I així fou com es construí un fanal modernista, muntat directament a sobre el cos de la Campana de Foc. La restauració definitiva (en alçada) s'acabà el 16 d'octubre del 1892. La torre es convertí en una de les més altes de les nostres comarques.

Ja en el segle XX, el Campanar patí les conseqüències de la Guerra Civil. Totes les campanes excepte la de Foc, la Petra i el Santíssim, foren baixades i emprades com a material de guerra, o venudes després... i el Campanar aprofità com alimara per assenyalar la presència d'avions bombarders. En el transcurs de la Postguerra es reposaren les campanes ben poc a poc, fins aconseguir un conjunt de qualitats prou diferents. Però l'any 1979, i per falta de campaners, foren electrificades les sis campanes voltejadores grans, amb una incoherent substitució de les truges de pedra i fusta per unes de metall mal equilibrades, que s'han mostrat com a molt perjudicials per la salut de les campanes i del mateix campanar. Aquest procés arraconà les campanes menudes i motivà l'oblit dels vells tocs.

El 1983 foren enderrocades les cases que, al Regall, obstaculitzaven la visió de la torre, deixant al descobert el contrafort de reforçament i un llenç de muralla amb elements del segle XIV.

El 1994 comença l’activitat de la COLLA DE CAMPANERS D'ONTINYENT actual cuidadora i administradora de la torre baix la direcció de l’Arxiprestal Parròquia de l’Assumpció de Santa Maria. El nostre objectiu es preocupa de fer sonar els tocs que poc a poc han recuperat així com de la restauració de les campanes i del Campanar, Monument Nacional, com el barri i el temple que l'acullen, des del 1974. S’han realitzat moltes tasques al llarg d’aquests últims dotze anys de nova vida campanera com el fet de recuperar els vora 53 tocs tradicionals de campanes, la restauració de 9 de les onze campanes i la creació junt a una nova matraca l’any 2005, d’una nova campana mitjana dedicada als Sants de la Pedra, estrenada el desembre de 2006 fent el conjunt més nombrós en campanes de la diòcesis de Valencia.

LES VISITES AL CAMPANAR

La Colla de Campaners d'Ontinyent realitza visites guiades i gratuïtes al nostre emblemàtic campanar tots els Diumenges* després de Missa 12h.*Amb l'excepció general dels dies que hi ha tocs de campanes, batejos o comunions.

La Colla de Campaners d'Ontinyent va néixer el 1994 amb la intenció de recuperar i difondre el fet campaner, fer novament quotidians els tocs, vols i repics dels campanars d'Ontinyent a la manera manual tradicional, així com també per treballar en la defensa i protecció de les campanes, campanars i tots aquells elements patrimonials i etnològics que configuren l'heretatge cultural a nivell comarcal.

                Estes visites tenen un caràcter eminentment cultural. Pretenen donar a conéixer als visitants la història i la llegenda del que és el major símbol identificatiu dels ontinyentins, així com la bellesa i l'interés dels seus elements més importants: les campanes. Però també, volen mostrar l'estat real del monument, els problemes que pateix i l'intens treball realitzat pel seu manteniment. Hom pretén conscienciar als visitants de la importància de mantenir viu el nostre patrimoni històric i artístic.

               Cal tenir en compte que estes visites són unes de les poques ocasions en que es pot accedir a un monument nacional, com ho és el Campanar de la Vila, acompanyats per les persones que potser més el puguen conéixer, ja que treballen en ell constantment. Es tracta d'un dels campanars valencians més alts i amb un major nombre de campanes, amb un seguit de característiques que el fan únic..

                  Les visites s'inicien a la vora de la sagristia de l'església gòtica de Santa Maria, i venen a durar una hora. Es troben obertes a tothom. En cas que algun grup o associació no puga acoblar-se a l'horari establert, la Colla de Campaners d'Ontinyent també organitza visites en altres moments. Per tal de sol·licitar-les, i si desitgen cap informació suplementària, poden cridar al telèfon 626 23 32 71

La Historia del Campanario de la Vila de Ontinyent

La actual Torre de Campanas de la Iglesia de la Asunción de Santa Maria, conocida en Ontinyent como “Campanar de la Vila” es la tercera de las torres que dicho templo ha tenido a lo largo de su historia. Del primer de ellos, derruido alrededor del año 1535, pocos restos resultan evidentes de su existencia, tan solo una base de planta octogonal existente cerca de la conocida “Porta de les dones” a la Plaza de la Vila y como acceso lateral al templo.

El segundo campanario, de escaso valor artístico, estaba situado cerca de un lateral a la parte derecha del Altar Mayor concretamente sobre la conocida costera del Regall. El 1659 se estudió la posibilidad de su demolición por la poca calidad y el peligro que presentaba, acción que no se hizo efectiva hasta 30 años mas tarde por motivos económicos

Una comisión designada a tal fin, compuesta por José Albi i Vicente Belda, vecinos de la población de Xativa y, José Pastor y Miguel LLuch como ciudadanos de Ontinyent, aconsejaron el 24 de agosto de 1659 la construcción de un nuevo campanario en el lugar de la conocida capilla de Sant Dimes, cerca del Cantalar de la Bola (antiguas murallas) y, sobre la calle de la Magdalena (barranco del Regall).

El 14 de marzo de 1689 se iniciaron las obras preliminares que mas tarde serian dirigidas por el escultor de València Gaspar Diez conjuntamente con el ontinyentí José Pascual. Una vez finalizada la base, se construyó, como medida de seguridad, un refuerzo de los pies de la torre formado por un gran contrafuerte conocido por “la soca del campanar” con un coste de 256 libras y 4 sueldos. Poco a poco, se dio forma a la que fue la concida “Torre de Lluch”, ya que fue el oficial Albert Lluch encargado de procurar que las obras avanzaran. En un principio todo el mundo participó en la construcción formado por diversos vecinos de la població que abandonaron pronto los trabajos por cansancio mientras no llegaban ingresos ni materiales. La solución propuesta y realizada fue bien curiosa, se dividió la población en sectores rivales entre ellos por tal de demostrar quien de todos prestaba mayor ayuda, al mismo tiempo que se imponia un impuesto o retención de 2 valores económicos sobre la venda de la carne. Este hecho también fue aprovechado para la construcción de la Real y Pontificia Capilla de la Purísima. El 19 de noviembre de 1965 se voltearon por primera vez las campanas, estas tuvieron un coste de mil libras.

En el transcurso de la Guerra de Sucesión, el campanario llego a su olvido. El 1705 se dio por finalizada la parte superior de la sala de campanas. Por tal de finalizar las obras y, por motivos tan estéticos como de seguridad, los arquitectos consideraron la construcción de cuatro pilares para sostener la campana del Reloj y un último cuerpo en forma de “media naranja” cubierto por un tejado de cerámica vidriada, tal y como puede comprobarse en la mayor parte de los campanarios valencianos de la época. Un verdadero ejemplo seria el campanario de San Miguel convecino a este.

La Guerra arruinó la Vila Real y, hasta el año 1744 no se reprendieron la obras cuando el superior pidió al arquitecto carmelitano fray L. Alberto Pina un remate basado en la idea anterior, obra que se subasto el 24 de enero del 1745, en medio de una fuerte polémica sobre como diseñar el remate, si redondo o cuadrado.

La nueva obra se realizaría en un año y fue llevada a cabo por el vecino de Aielo de Malferit Vicente Insa y conllevo a un coste de 558 libras con 10 sueldos, todo hecho con ladrillos a imitación de la piedra y con barandillas y molduras de piedra de la cantera de Missalgar. El 18 de septiembre de 1747, se procedió a la rápida finalización de las obras y, días mas tarde, el vecino Perico Solves ponía, con gran riesgo encima de la torre, una cruz y veleta de hierro sufragados por el ayuntamiento.

Los terremotos del mes de marzo de 1748 hicieron que el campanario se abriera por los cuatro lados. La reparación fue insuficiente. Se taparon y repararon de forma provisional las grietas de los arcos, pero las quejas de los vecinos por la peligrosa situación de las decoraciones i el cuerpo superior son constantes. Un rayo destruyó dicho cuerpo el 26 de mayo de 1859 y los restos no se retiraron por falta de dotación económica hasta que una orden del Governador Civil obligó, el 28 de abril del 1865, a su demolición.

El 1880, el alcalde Francisco Osca se entrevistó en Madrid con el diputado ontinyentino Luís Maians. Enrique de Navarra, quien propuso una suscripción popular mejor que no una demanda de subvenciones al rei Alfonso XII. Y así fue como se construyó el nuevo farol modernista, colocado directamente encima del cuerpo de la campana de fuego. La restauración definitiva, (en alzado) finalizó el 16 de octubre del 1892. La torre se convirtió en una de la más altas de nuestras comarcas.

Ya en el siglo XX, el Campanario padece las graves consecuencias de la Guerra Civil española. Todas las campanas excepto la de “Foc” la “Petra” i el “Santíssim fueron bajadas de la torre y utilizadas como material de guerra o, mejor dicho, vendidas en el conocido mercado negro de la campanas. La torre en dicha época fue utilizada como medio para señalar la presencia de aviones bombarderos. En el transcurso de la posguerra se repusieron las campanas poco a poco hasta conseguir un conjunto de cualidades diferentes. Pero en el año 1979, y por falta de campaneros, fueron electrificadas las seis campanas volteadoras grandes con el peor inconveniente de sustituir los yugos (contrapesos) de madera por hierro mal equilibrados que han mostrado su perjuicio a la salud de los instrumentos y de la propia torre. Este proceso olvidó a las campanas pequeñas quienes permanecieron en silencio y motivó el olvido de los toques tradicionales.

En el año 1983 fueron demolidas las casas que, ubicadas el la calle del “Regall” a los pies de la torre, obstaculizaban su visión dejando al descubierto el contrafuerte de refuerzo del monumento y una parte de la histórica muralla con elementos del siglo XIV.

Ya en 1994 empieza la actividad de la Colla de Campaners de Ontinyent actual cuidadora y administradora de la torre bajo la dirección de la Arciprestal Parroquia de la Asunción de Santa Maria. Nuestro objetivo es la preocupación por hacer sonar los toques que poco a poco se han ido recuperando así como la restauración de las campanas i del campanario, Monumento Nacional, como el barrio de la Vila y el templo que acogen esta especial protección desde 1974. Se han realizado muchos trabajos a lo largo de estos últimos doce años de nueva vida campanera como el hecho de recuperar los cerca de 53 toques tradicionales de campanas, la restauración de nueve de las doce campanas existentes i la creación de una nueva Matraca el año 2005 que se completó con otra nueva campana mediana dedicada a los Santos de la Piedra estrenada el mes de diciembre de 2006 haciendo el conjunto de más campanas de la diócesis de València.

Colla de Campaners d’Ontinyent 13 ANYS DONANT LA CAMPANADA 1994 - 2007

Colla de Campaners d’Ontinyent

13 ANYS DONANT LA CAMPANADA 1994 - 2007